Els Pastorets: un text mal entès

Hi ha qui, davant la incapacitat de fer front a la complexitat del món, redueix la realitat al blanc i al negre. En termes ideològics, als "carques" i als "progres". Aquesta reducció es redueix, sobretot, a la incapacitat del qui la utilitza per enfrontar-se a un món ple de contradiccions en ell mateix i en el qual l'única forma de sortir-se’n és la utilització de l'única eina de què disposem per entendre’l, el pensament.

Certament que a un director de teatre no se l’ha de jutjar per les seves declaracions. Se l’ha de jutjar per la feina feta. Però també és cert que les declaracions ajuden a entendre els objectius de fons que persegueix. En aquest cas, les declaracions de Rodri, director dels Pastorets, parlant dels Pastorets que s’ha trobat com una cosa “carca” eren un mal presagi.

No em trobaran vostès entre els qui diuen que els Pastorets són el que són i que no es poden tocar. Certament que els Pastorets de Mataró són uns dels més valuosos de Catalunya, i ho són per l’afany de millora de la institució que els acull i de tota la gent que els fa. I que els ha fet, perquè és bo saber que hi ha hagut moltes generacions que els han mantingut i que no es pot esbandir el seu esforç a base de declaracions simplistes i simplificadores. Cal valorar l’esforç anònim de molta gent que any rere any deixa hores per a la millora d’un espectacle tradicional. És bo i és possible adaptar aquesta obra per a la millor comprensió. La qüestió no està en tocar o no tocar l’espectacle. La qüestió bàsica és amb quins criteris es pot modificar un espectacle com els Pastorets.

Un director es deu a l’obra que dirigeix. Al seu text, bàsicament. El criteri de referència és el text. I el text, com diuen Gadamer o Eco en parlar d'interpretació i reinterpretació, és la suma de diversos elements: la referència del context, la voluntat de l’autor, la suma de les interpretacions, etc. Sembla clar, doncs, que una modificació de l’obra no es pot fer sense entendre a fons el text del que es parteix.

Els Pastorets, en aquest cas, és una obra que neix amb finalitats pedagògiques. Es tracta d’un text inspirat en els evangelis de la infància de Jesús, uns evangelis dels quals només parlen tres evangelistes, Mateu, Marc i Lluc. De versions sobre la infància de Jesús n’hi ha d’altres en els apòcrifs, però no es considera que tinguin validesa per a la narració global que es proposen. Aquests fragments de la narració són els més tardans en l’aparició de l’evangeli. En cap cas es proposa una narració objectiva ni periodística, ni molt menys històrica. De fet, el gran problema d'Els Pastorets, com també de les diverses Passions que es representen a Catalunya, com de les versions del cinema, és haver convertit aquests relats en relats històrics. Després de l’assassinat bestial de la persona de Jesús de Natzaret, es calcula que el 7 d’abril de l’any 30, els seus seguidors van quedar desconcertats. Un final massa cruel i salvatge per un home a qui s’havia vist com aquell qui el poble jueu esperava des de feia segles. L’experiència dels anys posteriors a la seva mort és una experiència nova, no feta únicament en clau màgica. Com diuen tots els estudis seriosos sobre Jesús, són anys de confrontar tota la gran literatura profètica jueva amb la persona de Jesús. La comunitat de seguidors de Jesús iniciarà un procés que el portarà a afirmar que aquella mort no és definitiva: hi veuen l’acció de Déu. Al cap d’unes dècades de relats orals tramesos d’uns a altres sobre la persona de Jesús, al cap d’unes dècades d’un estil de vida nou, d’un diàleg dur entre la tendència judaïtzant i una tendència d’arrel més universal, s’arribarà a una única afirmació: “Jesús és el Senyor”. No un fracassat, sinó la màxima expressió humana d’allò que la tradició jueva atribuïa a Déu: la raó, el sentit de la història humana. Tota la narració de l’evangeli no persegueix explicar fets històrics sinó explicar qui és aquest personatge. I els relats són un teixit en el que es confronta els textos capdals de la literatura jueva amb la nova realitat experimentada, la de l’experiència de Jesús, mort, i ara viu en la comunitat.

Els relats de la infància, doncs, no fan un relat històric de com va néixer Jesús. Són una introducció, en forma d’obertura o sumari, que persegueix contextualitzar el personatge en el context d’allò que el poble jueu esperava des de feia segles. Ve a dir: "Era aquest, el qui esperàveu, i no ho vau creure, i us el vau carregar". El text d'Els Pastorets s’inspira en aquests relats. I en un altre, explicat pel propi Jesús com a metàfora de la vida espiritual profunda, el de la paràbola del fill pròdig o, com accentúa la teologia actual, la paràbola del Pare Bo (i aquest seria interessant rellegir el llibre de Henri Nouwen, El retorn del fill pròdig). Un relat que intenta explicar la realitat de Déu en l’itinerari espiritual de la persona humana. Aquests dos relats són el pal de paller de la narració dels Pastorets.

En els últims anys, les modificacions que es fan dels Pastorets han estat epidèrmiques pel què fa al sentit: no s’ha tocat allò essencial. S’ha millorat la imatge, la tecnologia, els decorats, el vestuari, etc. Certament que anteriorment s’havia introduït el pròleg, però aquest pròleg entronca amb la línea essencial, i enllaça amb una de les obres capdals de la literatura de tots els temps, el pròleg de l’evangeli de Joan. El context de confusió, de superstició (“el poble que avança a les fosques”, de Isaïes), treu el cap en forma de figures fantàstiques fins arribar a la personificació de la realitat del mal, Satanàs, una personificació que va tardar mil cinc-cents anys en produir-se.

Les modificacions realitzades aquest any van en la línea de convertir els Pastorets en un conte. I aquest és un gran error, perquè suposa no haver entès res del text base. La base dels Pastorets no són un conte, encara que la gent vagi al teatre a divertir-se. La base dels Pastorets és literatura mística o literatura espiritual. O si es vol, perquè aquests dues paraules anteriors no són políticament correctes, són literatura filosòfica que persegueix explicar la significació profunda de la vida humana. A Rodri li hauríem de dir que si alguna cosa vol transgredir, com afirma a l’entrevista a Capgròs, la única transgressió que li cal és la de la seva pròpia ignorància, o la de la seva incapacitat per entendre què és el que té entremans. Perquè, pel què sembla, Rodri no ha entès res. Ni ha fet el què havia de fer com a director, entrar en el fons del text. I és aquí no l’entrevista a Capgròs denota un element de preocupació: s’ha mogut més pel prejudici, per la ideologia prèvia, que no pas per la professionalitat de director. Per què, si no, ens ha de dir que és agnòstic? Què ens importa, això, a nosaltres! A un director no se l’agafa per les seves opinions o creences, se l’agafa perquè faci bé el què ha de fer. I  el què ha de fer aquí és entendre el text. Encara més llastimós és dir que l’apoteosi és una adoració a la Sagrada Família. Per això intenta treure-li força. És evident que sí, senyor Rodri! Però cal veure què entén vostè per Sagrada Família. I jo li diria: retorni al text i veurà què és la família de la que parlem: la família explotada que no té on néixer, la família que ha de marxar tant bon punt neix el nen, la família emigrant, la família el fill del qual és mort assassinat injustament. La família, però, amb una vivència amorosa d’una realitat misteriosa que dóna sentit a tota la seva existència com a col·lectivitat.

Rafael Nadal escrivia un article Versos prohibidos a La Vanguardia (30/12/2010), sobre l’eliminació de determinats versos de Nadal en les escoles del nostre país, arribar a l’estupidesa d’eliminar tota referència a Jesús. Sembla com si la vena laicitzadora, d’arrel banal i supèrflua, arribés ara als Pastorets de Mataró no pas de la mà del rigor, sinó del prejudici i de la incapacitat per entendre què és el que tenen entre mans. Aquest patrimoni no és únicament de la Sala Cabañes, és un patrimoni de la ciutat. Potser hi ha qui lamenta que un patrimoni així sigui d’arrel cristiana. Certament. Però caldria preguntar-se perquè hi ha textos d’arrel cristiana que han aguantat segles i segles i d’altres, amb altres orígens, no aguanten el pas del temps. O perquè, durant els anys difícils, els qui van mantenir els Pastorets al Cercle Catòlic van ser ridiculitzats... Però es van mantenir fidels a un text, malgrat tot.

L’excusa d’un espectacle potent no ho val tot. Els Pastorets no són El fantasma de la òpera, ni la Sala Cabanyes és l’Apolo. Qui vulgui utilitzar els Pastorets com a plataforma per a fer qui sap què s’equivoca. S’equivoca no entenent la profunditat del text. Hi ha molt per aprofundir, fins i tot amb la mateixa paraula, Pastorets: els marginats de l’època. En aquest sentit, l’àngel-ícar de Varekai enllaça molt més amb la literatura espiritual que no pas el conte d'en Rodri. Reinterpretar amb un criteri adequat, aquesta és la feina que el director d’enguany no ha fet, i que no sé fins a quin punt el prejudici ideològic li permetrà de fer.

MataróNotícies.cat

No et perdis cap notícia!

Contingut sindicat

Última hora

A partir d’aquest diumenge 13 de novembre la web de Mataró Ràdio -http://mataroradio.cat- entra en una nova etapa, amb un nou disseny i amb la incorporació dels continguts dels Serveis Informatius de Mataró Ràdio - http://...